Simpson Pole dance

Striptease és vestir-se de nu artificiós. (27 novembre)

En aquest Liminal us convidem a una sessió de retòrica visual prevista amb molt poca roba. Striptease és la performance de despullar-se de roba i vestir-se d´artifici. Les últimes dissertacions sobre el striptease són d’intel · lectuals d’una esquerra bohèmia que en el seu divagar “flaneur” es passejaven pels baixos fons. En aquell temps   l´striptease tenia aires de cabareter o circense barrejat amb fantasies exòtiques i luxurioses. Però això ja ha passat. Avui mirar un anunci publicitari ja implica en si mateix exercir una mirada de voyeur cap a una escena íntima. L´striptease sembla subjecte a una política de transparència que impedeix qualsevol fantasia que no sigui políticament correcta.

En general el look de la stripper és el mateix que el de l’obrer industrial o l’atleta olímpic dels vint, (“carros de foc”). Samarreta incolora i suada i tovallola a l’espatlla. Musculosa fins al límit del femení, o en una masculinitat que no arriba a obscena. La utopia de la “igualació” dels sexes ho envaeix tot. Paradoxalment, també la pornografia. El cos de la dona d’avui es fabrica amb maquinària pesada de gimnàs, i també la barra de pole dance ha sortit de l’armari dels stripclubs i se´n ha anat a la sala de màquines. Tot ens adverteix que això del coit és una cosa mecànica, fabril. (Néixer, lliuraments de sexe i morir, és un pla possible, un món feliç). I de la mateixa manera, entenem que ser “pajillero” és un dret proletari. Aviat l’striptease serà un esport olímpic. Esport i pornografia comparteixen la mateixa estètica industrial.