painters

Anem a pams. Segur que us ha passat alguna vegada. Arribes a casa l’àvia i et trobes un quadre al saló menjador: Una marina amb un horitzó infinit i un cel iluminat. un bodegó amb unes figues obertes i un càntir remullat, una gran escena de caça amb un cervol rampant i una colla de gossos esgüellats en una clariana del bosc.  La primera reacció, sens dubte, és d’una certa ironia compassiva, però després ho penses bé i et dius a tú mateixa. Fa trenta anys que té aquesta pintura a casa, conviu amb ella, la mira i la remira…  i n’està orgullosa ! I comences a tenir una certa enveja.

Arribes a casa i et dones compte que vius condemnat al poster. Entristit te’n vas a l’armari dels records a provar sort amb un poster d’una exposició en un museu metropolità de nenufars de Monet o un gos desdibuixat de Marc Chagall. Però hi ha alguna cosa que no funciona. Després proves amb l’ironia com a recurs salvador. Potser amb un poster de Yoshitomo Nara o un Mark Ryden simpàtic podria salvar l’expedient. Però tampoc funciona. Hi ha alguna cosa que et fa sentir massa vulgar. I tornes a fer provatures amb diferents icones embromants de la cultura escombraria. Però no hi ha res que funcioni. 

 

Després intentes pensar si tens algún amic que pinta quadres però, de sobte, et vé al cap  aquell debat de que la pintura ha mort i recordes que els amics que els agradava la pintura han deixat de ser amics teus. Comença un cert sentiment de desànim. Desesperat et decideixes a anar Ikea i acceptar l’abraçada benèvola del “gran germà” que ciuda la multiplicitat d’identitats de la familia feliç catalana, (o sueca). I al final del passeig expositiu, l’espant i el ridícul et superen. No hi ha res a fer. La vida postmoderna ens regala ironies molt divertides però ens deixa orfes, sense cap possibilitat de decorar la nostra vida interior.

Enfi, ja ho veus … si alguna vegada t’ha passat alguna d’aquestes coses, aquest és el teu Liminal.